lunes, 11 de agosto de 2014
martes, 15 de julio de 2014
Podem ser amics dels fills?
Fa uns dies en una trobada informal de feina va sorgir la idea de si és bo o no ser amics dels fills.
Sobre la qüestió, com us podeu imaginar hi havia disparitat d’opinions i cadascuna d’elles amb arguments ben diferents a FAVOR
o en contra.
o en contra.
Què vol dir ser amics? Què és per vosaltres l’amistat?
En moltes relacions de parella s’ha començat per una amistat que poc a poc s’ha anat transformant en quelcom més, han aparegut sentiments i emocions nous més propers al desig, a l’amor… i simplement hi ha hagut un creixement, una evolució de la relació inicial d’aquestes dues persones. Però això vol dir que ja no hi hagi amistat?
I amb els fills no es pot tenir una amistat també? Ser un bon amic té moltes similituds també amb el fer de pares: acompanyar, recolzar, gaudir dels moments (bons i no tant bons) empatitzar… però també una vessant no tant dolça de la relació: hauria de ser poder dir que t’agrada i què no t’agrada del que fa, aconsellar sense ferir, preocupar-se pel seu benestar….
Personalment entenc que CADA relació amb les persones del nostre voltant és diferent, van acompanyades de regles implícites que es van construint amb el temps… hi ha moments en la vida en que prendran més rellevància i altres que no tant. Els amics també ens decepcionen, ens fan mal, ens fan riure i sobretot evolucionar com a persones.
relació amb les persones del nostre voltant és diferent, van acompanyades de regles implícites que es van construint amb el temps… hi ha moments en la vida en que prendran més rellevància i altres que no tant. Els amics també ens decepcionen, ens fan mal, ens fan riure i sobretot evolucionar com a persones.
És incompatible tenir una amistat amb els fills?
Dependrà del nostre concepte d’amistat. Si per nosaltres un amic és aquell amb el que puc sortir de festa, passar-m’ho bé, hi és als moments difícils però no admeto que faci “crítiques” constructives… serà difícil establir una amistat així amb els nostres menuts.
Si tenim un significat diferent potser si serà compatible. Sempre i quant aquest fet, no sigui un obstacle per fer un bon acompanyament en el procés de creixement dels petits. Hem de ser prou honestos per entendre que ser pare i mare també implica viure i compartir situacions difícils amb ells, que no ens agradaran a ningú, però que malgrat això també n’hi ha de molt i molt satisfactòries.
Per tant, ser pares, per mi també és ser amics. Amics i moltes més coses! Un fill és una relació per TOTA LA VIDA.
Quan triguen els nens a entendre una separació?
La Júlia té ara 10 anys i com a psicòloga he estat amb ella un temps després de la separació dels seus pares. És una nena intel·ligent, sensible, afectuosa i reflexiva.
Com a pares quan es pren una decisió com aquesta el primer que preocupa són els nens i com els afectarà. Es prepara amb cura aquell moment en què els asseurem i els comunicarem que “ens separem”. Perquè com adults sabem que després de dir aquestes paraules als fills res no serà igual.
Ens esforcem els primers mesos a parlar amb ells, a preguntar-los com estan, a demostrar-los que malgrat tot els seguim estimant i estem al seu costat.
No obstant els canvis arriben. Hi ha un dia en què un dels pares marxa de casa. I el sopar que fèiem tots tres ja és només per dos. Que l’esmorzar també canvia, que ja no hi ha tres raspalls de dents a casa i l’armari és més buit.
I per un fill tot són petites absències i pèrdues.
Hi ha preguntes, és clar que si, però no tots els menuts en volen parlar, perquè parlar significa fer més evident aquesta realitat que no els agrada.
Interioritzar aquesta nova vida com a normal comporta un temps i no per tots els nens és el mateix.
A vegades tinc la sensació que els adults posem molta energia en els primers mesos explicant què passa, preguntant, estant pendents d’ells però, aquesta força la perdem amb el pas dels dies.
Arriba un moment que les persones del voltant ja ho han acceptat i ja no pregunten als petits com estan, si volen parlar de la separació dels pares, si creuen que hi ha alguna manera de fer les coses millor per ells…
Els pares de la Júlia van separar-se fa un any i ella encara està paint tot aquest canvi. Però ara ja no li pregunten com està o com se sent… Perquè a ulls de tothom ja ha passat prou temps perquè la Júlia ho accepti…
Sempre els hem de dedicar el temps per preguntar com se senten. SEMPRE. Hi hagi separació o no, hi hagi dificultats o no. Ells necessiten que ho fem encara que no vulguin parlar i la seva resposta sigui el silenci. No necessiten tantes joguines noves, mòbils, I-PADs, consoles, ni roba sinó saber que els seus pares els interessa allò que pensen i els remou per dins.
Fer cas a la primera…
Molts pares amb els quals parlo, no només en l’àmbit professional, sinó també del dia a dia, em pregunten el mateix:
“Hi ha alguna manera que em facin cas a la primera?”
Durant molt temps he estat donant la mateixa resposta (molt teòrica per cert) sobre la manera en com comuniquem el que volem d’ells, que tinguem en compte que a vegades no ens escolten, vigilem el to en què els parlem, conceptes molt clars i definits… etc.
Tot i això, ara penso que el que realment m’interessa no és saber COM els diuen les coses que volen que facin els nens sinó PERQUÈ és important per ells.
Sovint els adults desitgem en els fills qualitats totalment diferents de les que voldrem quan siguin adults. Volem nens i nenes “sumisses, fàcils, dòcils” que no ens “acabin la paciència”, que no “es plantegin les nostres decisions o ordres” però si volem tot això i eduquem en aquest sentit també hem de ser conscients que estem tallant en moltes ocasions el seu esperit crític, la seva personalitat pròpia i perseverança.
Quan siguin adolescents voldrem joves decidits, segurs de si mateixos, que no es deixin portar pels altres, que no facin el que els manen només per por al rebuig…
Fixeu-vos com som de contradictoris!
Educar és cultivar. Sembrar en la infància el que voldrem recollir a l’adultesa i joventut. Treballem per educar petits que sàpiguen que se’ls valora la seva opinió i esperit critic, que ens agrada que es preguntin el perquè de les coses i que no siguin conformistes amb la primera resposta, menuts que sentin que tenen suport i amor INCODICIONAL dels seus pares pensin el que pensin i siguin com siguin.
Eduquem en respecte respectant-los a ells els primers.
jueves, 24 de abril de 2014
Fulleti Amb Asociacions De Diabetics De Catalunya
Es fan colònies dels 6 a 12 anys, campaments de 13 a 14 anys i de 15 a 17 anys.
Els objectius son:
-Promoure l'autoestima i l'autonomia, aixi com potenciar la convivencia i la solidaritat amb els companys.
-Reforçar la capacitat per resoldre situacions conflictives produides per la diabetes.
-Evidenciar la importancia de l'argument de coneixements i habilitats per a la millora del control.
-destacar els aspectes possitius de l'exercici fisic regular sobre el control metabolic (riscos d'una activitat mal programada).
-iniciar els nens i adolecents en diferents activitats lúdiques i esportives.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)